El poema de esta semana es un poema de Yannis Ritsos (1909-1990) una de las figuras más grandes de las letras neogriegas, conocido como el poeta de “Grecidad” (en griego: “Ρωμιοσύνη”). Se trata de uno de los monólogos dramáticos del poema griego “Ismene” de donde se les presenta un fragmento [“Ismene”, Kedros 1972], en versión de Selma Ancira [Berny], filóloga y traductora mexicana de literatura rusa y griega moderna [“Ismene”, Acantilado, 2012].

Ismene (fragmento)

Haría bien en venir de vez en cuando -es algo que me agrada. Aquí

el tiempo transcurre con lentitud; ya nadie viene ni se va,

sólo el habitual deterioro de la madera de los muebles,

de las vigas del techo, de los suelos y las escaleras,

de los enlucidos, los utensilios, las cortinas y los goznes –

deterioro lento, herrumbre silenciosa, sobre todo en las manos y en los rostros.

Los grandes relojes de pared se han detenido -ya nadie les da cuerda;

y si alguna vez me paro frente a ellos, no es para ver la hora,

sino mi propio rostro reflejado en su cristal,

curiosamente blanco, como el yeso, impasible, ajeno al tiempo,

mientras en sus foscas profundidades las agujas detenidas

más allá de mi imagen simulan un bisturí sin movimiento

que no sirve ya para abrir una herida, no tiene

nada que extraerme -miedo o esperanza, espera e impaciencia.

Engriego

Ισμήνη (απόσπασμα)

Νρχεστε πότε-πότε· -ατό μο δίνει εχαρίστηση. δ πέρα

χρόνος εναι ργός· τίποτα πιά δέν ρχεται δέ φεύγει,

κτός π τή συνηθισμένη ατή φθορά στό ξύλο τν πίπλων,

στά καρδόνια τς στέγης, στά πατώματα, στίς σκάλες,

στούς σοβάδες, στά σκεύη, στίς κουρτίνες, στούς ρεζέδες –

ργή φθορά, μιά σιωπηλή σκουριά, προπάντων στά χέρια καί στά πρόσωπα.

Τα μεγάλα ρολόγια στούς τοίχους σταμάτησαν -κανείς δέν τά      κουρντίζει·
κι ν κάποτε στέκομαι μπροστά τους, δέν εναι γιά νά δ τήν ρα,

μά τό διο μου τό πρόσωπο καθρεφτισμένο στό γυαλί τους,

περίεργα σπρο, γύψινο, παθές, σάν ξω π τό χρόνο,

ν στό σκοτεινό τους βάθος ο σταμτημένοι δεχτες,

πίσω κριβς π τό εδωλό μου, εναι να σάλευτο νυστέρι

πού πιά δέν χει ννοίξει να τραμα, δέν χει

νά μοφαιρέσει τίποτα – φόβο λπίδα, ναμονή κι δημονία.

____________________

Texto: D.P

Etiquetas: Literatura | poesía